09th gen.2013

PROVA DE RACISME AMB NINS

by Alba Noguera Arbos (4tB)

racismenins

http://www.youtube.com/watch?v=FkVq7iSWglc&feature=endscreen&NR=1

Aquest experiment va ser realitzat el febrer de 2012, a Mèxic.

Aparentment, els infants han desenvolupat la capacitat de saber si una persona és bona o dolenta tan sols amb una mirada. I, ens demanarem, quin és el secret per endevinar tal misteri d’una forma tan ràpida? Basta en fixar-nos en el color de la seva pell. El color dels ulls, a vegades, també hi influeix, però la prova de foc per saber si ens podem refiar d’una persona o no radica, bàsicament, en la pell. Això és, si més no, la conclusió a la que podríem arribar després de realitzar un estudi amb un bebè blanc i un bebè negre, els dos de joguina.

Aquest experiment el van realitzar per primera vegada Kenneth i Mamie Clark, un matrimoni de psicòlegs afro-americans dels anys trenta, que varen ocupar la seva vida en la recerca i l’estudi del comportament dels infants. Aquesta prova consisteix en analitzar per separat, i en un entorn de confiança i plena llibertat, diversos nins i nines que, davant dues pepes (una blanca i l’altra negra), hauran de respondre una sèrie de qüestions tals com “Quin dels dos bebès és més lleig/bonic?” o “Quin és el bebè més bo/dolent?”.

Quan es va realitzar per primera vegada l’experiment, amb nins de procedència afro-americana, la majoria van demostrar una clara preferència cap a la pepa blanca, rossa, i d’ulls blaus, que, segons afirmaven amb els seus somriures innocents, era la que més confiança els transmetia, la que tenia un somriure més bonic o, fins i tot, la que semblava més alegre. L’altra, la pepa negra, era observada amb temor i, fins i tot, un cert rebuig (s’ha de tenir en compte la nacionalitat dels infants amb què es va fer l’experiment, els quals la majoria també eren negres); deien sentir una certa inquietud en mirar els seus ulls marrons. A més, feia cara de ser dolenta i tots afirmaven que, en el cas de poder escollir, s’estimarien més jugar amb la pepa blanca que amb la negra.

És això casualitat? Potser, a la fàbrica…un error de la producció del plàstic, i justament aquella pepa surt amb el somriure una mica tort, o la mirada una mica massa intensa. No, de fet, les dues pepes eren el mateix model, en un començament. Es veu que a les tendes no havien pogut trobar de cap manera un ninot de joguina amb el to negre buscat, el màxim era el to moré de qui es passa massa hores a la platja; per tant l’havien hagut de tornar a pintar amb un color més fosc. El mateix passava amb els ulls, que ambdues pepes tenien, inicialment, blaus.

Fins a quin punt devem haver arribat perquè un nin afroamericà pugui contemplar una pepa bastant similar a ell, per no dir d’aspecte pràcticament exacte, i sentir-se’n intimidat? Com deuen haver après, aquests nins, que una persona d’ulls blaus i pell blanca és completament fiable; a diferència d’una negra, de la qual han d’anar amb compte a no apropar-s’hi massa? Podríem pensar que, justament, els nins escollits per fer l’experiment provenien de cases endarrerides, i de mentalitats molt tancades, i que això en el món real no passa, quan, a la realitat, no són més que un reflex general de la nostra societat. I tots aquests atacs que es produeixen encara avui contra gent de color? El que al començament era una “manca de confiança”, amb cap fonament que superi un “hauria de somriure més” i sense cap origen que no sigui el que volen que pensem, com a mètode mercantil o controlador de ments, s’ha convertit en un odi general i infundat que fa que, a dia d’avui encara se sentin coses com “Canvia’m el lloc, que ha pujat un negre, i els negres fan pudor” de tornada a casa en transport públic. “Els negres fan pudor”, diu una mare a una amiga seva, amb el seu fill de cinc anys en braços, aparentment concentrat en treure-li la llengua als vianants. I després ens estranya que, quan li demanem a aquest nin amb quina pepa jugaria, triï la blanca.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *