09th Gen2013

Nosaltres tenim lacasitos, gelera i en Harry Potter

by Lena Llompart i Frau (4tB)

De petita, quan acabava la gana, o quan m’havia cansat d’aquell plat i el meu caprici s’adelitava per aquell Ou Kinder que sabia que hi havia al rebost, o quan senzillament el gust d’aquell menjar no m’agradava gaire, aleshores, deia que no volia menjar més. Que no, que no, que ja estava plena (era la màgica excusa, l’única que, de tant en tant, em permetien: jo ja veia que l’explicació de l’Ou Kinder o del mal gust no era gaire persuasiva i veia i tot, dins de la simplicitat del meu caparrí, que allò, fos com fos, no estava bé i ho havia d’amagar). Que no, que no, i venga carusses i súpliques. De vegades venien els jocs, d’altres, les negociacions i, excepcionalment, les victòries. Però sempre apareixien, fent-te sentir culpables, els nins pobres d’Àfrica que passen gana. Incansables, eren els perpetus vigilants de les meves menjades: restaven dissimulats quan me les acabava; sobrevenien tan sols, amenaçant la consciència i controlant els remordiments, quan jo no tenia més mengera i remugava i remugava. Els nins pobres d’Àfrica que passen gana s’anaren convertint, més que en el reflex de la pobresa, en uns ens abstracte que m’evidenciava i em feia saber que jo vivia entre lassanyes, sopes d’estrelleta, ous fregits, ous kinders, patatilles amb gust de pernil, patatilles campesina, ametlles torrades, olives negres, olives farcides, pizza margarita, napolitana de xocolata blanca i negra, suc de melicotó, patates i cebes, un estofat, crispetes de cinema, aigua mineral natural –i també fresca-, sopes seques, una crema de xampinyons, albergínies farcides, conguitos, un panet de formatge amb un gust massa industrial, fondues, nubes farcides de xocolata, sandvitxos fets a casa, sobres de Nadal. Sobres de Nadal. Després, la veu del meu educador en qüestió insistia que ells passaven gana (“hi ha nins que es moren de fam”, deia). Jo em sentia malament, sí, però era un malestar acostumat, superficial, d’aquests que se’n van com han vengut; en realitat, mirava el fems, el menjar del meu plat i m’imaginava avions i avions transportant aquest menjar cap a aquella desconeguda i famolenca Àfrica, i ideava vagament estranys mecanismes fora de l’abast de la tecnologia per a transportar-hi el preuat aliment des de les profunditats del meu estómac. Tant és com fos: jo no entenia en què canviava la gana dels nins pobres d’Àfrica que passen gana si jo m’acabava o no el menjar. Això passa cada dia al Primer Món.

 

les dades parlen per si soles i els infants saben que el menjar no es tiraels infants saben que el menjar no es tira

 

Coneixem des de petits la desgràcia en què viuen els “altres”, aquells que tan sortosament no som nosaltres. Nosaltres tenim lacasitos, gelera i en Harry Potter. Sabem que aquells altres que surten al telenotícies viuen enfora enfora, que nosaltres hi enviam des de la nostra bona voluntat ajudes econòmiques; sabem que són aquells que apareixen desfets als pamflets de les ONG. Sabem que existeixen i els anomenam del Tercer Món. Nosaltres tenim sort, sospiram egoistament alleugerits. Tots menjam i tenim casa i estam calentets i acomodats. En referència a aquell extracte social que tenim entès que remotament existeix -però just al mateix carrer en què vivim nosaltres; aquella gent que demana almoina; aquella gent que no té sostre; aquella gent que els menjadors socials, desbordats, ja no poden alimentar, és a dir, aquell home malvestit, maleducat i pudent del cantó, el culpabilitzam –pensam que hi ha arribat per pròpia desídia- i el criticam per malvestit, maleducat i pudent. Per si de cas no ho véssim tan clar, ens conhortaríem en la nostra honorabilitat ciutadana, car dels nostres imposts se’n desprenen les seves ajudes.

És més fàcil compadir i ajudar aquells pobres éssers llunyans fruit de la desgràcia que no haver de conviure-hi. Amagam la desgràcia que ens és pròxima, la denigram i ens en desentenem.

Amollem una xifra: a l’Estat Espanyol entre tres i quatre milions de persones pateixen fam.

Ara ja no podem dir aquí i allà, el Primer Món i el Tercer Món. L’estructura ens aïllava de la pobresa, ens en resguardava; però l’estructura és dèbil i es desfà, i la pobresa s’escampa. La manca d’aliment és el màxim exponent de la pobresa. Ens enganen i ens enganam en la reconfortant fal·làcia que el menjar és insuficent per a alimentar tot el món. Les mentides quan es destapen escruixen: es tira molt més de la meitat de la producció en aliment, quantitat que bastaria per a que tothom es nodrís degudament. Vegem, concisament, el procés.

Un supermercat del Primer Món denota una alta producció a baix cost. Aquesta alta producció a baix cost es desprèn d’un procés productiu impulsat pel sistema capitalista basat en l’explotació, és a dir, la recerca del màxim benefici en detriment directe d’un subjecte. Molt sovint s’explota el Tercer Món en profit del Primer Món, però l’explotació és també present en el mateix Primer Món. Explotació del treballador, explotació dels animals i explotació del medi. L’explotació del treballador consisteix en no remunerar segons el valor real el seu treball. L’explotació de l’animal consisteix en mercantilitzar-lo i valorar-lo en tant que produeix un benefici econòmic. En tot això hi és present la reducció de despeses: en l’empitjorament de les condicions de treball i de les condicions de vida de l’animal (qualsevol benestar implica una despesa) i també en la priorització del guany davant de la contaminació o destrucció del medi ambient. Els resultats són: treballadors subjectes a contractes denigrants i inhumans; animals que, com a matèria de producte que són i per a poder abaratir el preu d’aquest producte final, viuen en un món de perpètua tortura des que neixen fins que són sacrificats, i també un món ecològicament insostenible. El món capitalista: un món on trobam molt, molt i molt de menjar, un menjar molt, molt i molt barat (al Primer Món).

Tota la culpa no la tenen els infants que acaben massa prest la gana: resulta que més de la meitat d’aquesta producció ja es tira abans d’arribar al consumidor, a les mateixes fàbriques i als supermercats. Però si els infants volen tirar el menjar és perquè han vist com els adults ho feien; és hipòcrita que pretenguem fer valorar quan nosaltres no valoram, és buit i no s’aguanta. Els nins es crien entre compradors que no aprecien el que compren, no es pot apreciar una cosa que abunda i és fàcil d’obtenir.  L’excés de producció, doncs, fa augmentar –per la manca de consciència- el consum. Un consum innecessari, un consum que no es pot digerir: a l’Estat Espanyol, es calcula que de mitjana cada família tira uns 150 kg de menjar a l’any, valorats en uns 300 €. Això provoca que, en total, s’eliminen 9 milions de tones de menjar.

Si en l’organització a escala mundial –i també en l’organització interna de cada país- es veuen desigualtats abismals, és resultat del sistema econòmic actual: el sistema del màxim benefici on el que té més trepitja el que té menys i on les masses són les que tenen menys. La vigència d’aquest sistema econòmic fa palesa la incapacitat organitzativa de l’ésser humà i la futilesa de la seva pretesa racionalitat. És immoral perpetrar –malgrat sigui des d’un míser consentiment passiu- un sistema que provoca desigualtats que oscil·len de l’excés suprem al complet defecte. La moral menys corrompuda és la d’un nin petit: jo, de petita, hauria dit que estava malament. Perquè sí, perquè és així. Potser, fins i tot, hauria sabut dir que no és just. Al cap i a la fi, les dades parlen per si soles i els infants saben que el menjar no es tira.

 

 

One Response to “Nosaltres tenim lacasitos, gelera i en Harry Potter”

  • Patricia Mizrahi Cengarle 4B

    Lena:
    Ja has comentat la famosa frase “Els nens d’Àfrica matarien per aquest tros de pa”-posant per cas que sigui d’un pèssic de pa, del que es tracti-.Una afirmació esgarrifosa que a l’hora de exemplificar certes injustícies s’ha s’utilitzat.
    Ja és com una llegenda urbana, un conte fosc, que es nombra per tractar de conscienciar vagament aquestes petites personetes. És un dels pocs successos on el problema és provocat en certa manera per occident – jo diria que gran part, ja que en certa manera ens beneficiam, uns més i altres menys-i no és amagat. Aquí no és un tema tabú.
    Des de sempre l’iniciador d’un assumpte delicat ha tractat d’evitar nobrar-lo o de restar-li importància, usant diferents termes, ocultant dades, etc. Per exemple quan Zapatero parlava de “Desacceleració” en referir a la crisi, o quan es parlava d’un rescat Rajoy el volia com “Línia de Crèdit Millorada”.
    No obstant quan s’ha parla d’Àfrica, s’ha fet pràcticament sense tractar de millorar l’apareça d’aquesta veritat.
    La reacció ha estat acostumar-mos, quan hauríem de reaccionar.
    I es que és una pèssima, terrible, situació en la qual ningú hauria de patir.
    Una altra cosa que em fa … gràcia, és que molts mitjans, al voler donar un clixé de persona revolucionària, utilitzen com a recurs aquest. A Hollywood potser parlin de les balenes, de l’ecologia. Però mai parlen d’alguna cosa que impliqui oposar-se contra el que estigui succeint al seu voltant més proper.
    A Europa, a Amèrica, a Àsia, a Àfrica ia Oceania es passa gana.
    A Espanya es passa gana. Es tracta d’eliminar la fam.
    Es diu que abans de canviar el món hem de canviar nosaltres. Després vindrà, si ens guiem per aquesta llei, el nostre voltant. Quina impaciència i quina impotència se sent quan pensa que les coses han d’anar tan lentes.
    D’altra banda, el títol d’aquest article m’ha encantat, i l’article també.
    I encara que no sé si m’he explicat, FI.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *