12th gen.2013

Més enllà d’una pulsió

by Lena Llompart i Frau (4tB)

El 15M fou una pulsió del poble, una reacció heterogènia i sense cap pla d’actuació marcat, que brotà de manera natural com a resultat de la desastrosa forma de govern que ha seguit i amenaça en seguir destruint tot allò que les classes populars havien obtengut després de segles de defensar els seus drets. Aquest moviment activà encadenadament una reacció de múltiples protestes que s’estengué, primer per l’Estat Espanyol i, després, per Europa. Fou una espècie de “despertar dels ciutadans” que pareixia un auguri d’una creixent mobilització per plantar cara a l’estat actual de la política. Una vegada el punt àlgid s’espassà, tot i haver remogut un poc la consciència de la gent, la massa considerable d’aquells que s’havien manifestat tornà al seu estat habitual de letargia i aquest despertar aparent i aquesta conscienciació sintètica esdevingueren la manera de presentar un discurs popularitzat, que cala en tot els àmbits, que es limita a menystenir, simplificar i culpabilitzar i criminalitzar la política i els polítics. És la crítica de moda i, després d’expressar-la, no s’altera la inacció. Sí, de vegades es fan casserolades.

Per començar, és una crítica etèria a la política i als polítics completament inconsistent. És conseqüència d’aquesta època de crisi –teòricament puntual-: es canalitza el desencant i la frustració causades pel propi malestar (amb una base egoista, per tant) cap al rebuig dels polítics com a individus i ocasionalment es fa extensiu al sistema capitalista. Això implica que no és una ferma oposició al sistema injust, sinó que va lligat a l’individualisme i a la temporalitat.

De la mateixa manera, els esdeveniments s’han simplificat i els polítics han passat a ser els principals objectes de la criminalització social; s’ha deslligat completament del sistema que propulsa les seves actuacions. Convertir Bosch, Bauzá, Wert o Rajoy en dimonis fa que ells expiïn una culpa que pertany a un sistema molt més complex; conseqüentment, provoca que aquest darrer romangui igual.

Reincidint en la simplificació de la política, doncs, s’ha de remarcar també la inutilitat de defensar la democràcia si aquesta és mal entesa. Not de cada vegada més que s’està estenent la confusió entre la democràcia en base al poder popular amb la banalització de la mateixa democràcia, on l’única base existent és el xafardeig popular (dissimulat en anhels de ponderacions intel·lectuals, és clar).

Amb això no vull infravalorar un desacord popular, car és la base de qualsevol moviment. Amb això vull intentar evitar que aquest desacord inicial, essència de qualsevol canvi, degeneri en una crítica social vulgaritzada. És vital que l’oposició es fonamenti en la formació intel·lectual per poder arribar a la construcció d’una alternativa i no només a la destrucció d’allò existent.

Evitar que les queixes del treballador que viu extenuat, que les converses de sobretaula, que els comentaris de desacord que s’amollen, s’estanquin en això: en queixes, en converses i en comentaris. Les queixes, les converses i els comentaris s’han de transformar en un nou impuls, un impuls regenerat; i no en la manera d’alliberar les tensions que ja no es fan rebentar contra el sistema i permeten que aquest es perpetuï pràcticament intacte. Fins la seva pròpia fallida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *